Museus i realitat augmentada

La Realitat Augmentada (AR) és un tema candent dins la comunitat museística. És una paraula de moda usada amb freqüència en conferències i sales de reunions, àmpliament discutida, però mai acabada d’entendre. Malgrat tot, des del debat inicial, diversos museus han abordat el repte de crear aplicacions de RA que proporcionen valor als visitants del museu.

Entre els precursors hi figura el Museu Stedelijk d’Amsterdam, que utilitza la RA per instal·lar obres d’art en un parc local (ARTours), i l’Exploratorium de San Francisco, que va organitzar un esdeveniment nocturn en un parc de RA surrealista (Get Surreal). El 2011, l’equip d’aprenentatge digital del Museu Britànic es va embarcar en un pla per explorar el potencial de la RA en l’educació en els museus. Ens trobem amb una sèrie de projectes experimentals que van permetre ampliar els límits de la tecnologia i avaluar-ne els beneficis en els programes d’aprenentatge. L’experiència confirma que la RA – tècnicament encara immadura – té tant la capacitat única per involucrar els visitants com la de quantificar els resultats d’aprenentatge. És un instrument útil per al nostre arsenal d’eines i tècniques d’interpretació.

Una informació completa lliurada en el moment oportú augmenta la participació i l’oci, i crea la diferència entre una visita ordinària i un record inesborrable. Encara que la definició de RAR no aborda específicament l’estil d’interacció, el rang d’aplicacions de RA disponibles demostren el seu potencial pel lliurament de continguts d’una manera que realment sorprendrà als visitants.

 

 

Com són els museus que utilitzen RA?

Al voltant d’un any després dels experiments de RA al Museu Britànic, es va intentar classificar els diferents tipus d’interaccions segons els seus usos. Al principi semblava que podrien agrupar-se en quatre categories:

1) Guies exteriors i exploració
2) la mediació interpretativa
3) Nou ‘media art’ i escultura
4) Exposicions virtuals

La primera categoria inclou la majoria de les aplicacions de RA que ben aviat van funcionar fora dels murs del museu. ‘Around Sydney’ (2009) del Museu Powerhouse i Streetmuseum (2010) del Museu de Londres exemplifiquen aquestes aplicacions de RA basades en la localització. Totes dues es basen en fotografies d’arxiu de les col·leccions dels museus per mostrar com eren algunes zones de la ciutat en èpoques anteriors. Les fotos es representen en un mapa que els mostra com a “punts d’interès” per a l’usuari quan aquest hi està a prop. Aquestes aplicacions es basen en el posicionament GPS i, per tant, no poden treballar en llocs tancats.

La segona categoria – la mediació interpretativa – conté alguns dels primers i més creatius usos de la RA. El 2005, la instal·lació de l’artista Hugo Barroso ‘Pret-a-Porte’ al Centre Nacional de les Arts de la Ciutat de Mèxic, va introduir la RA portable al museu. Els nens s’aturaven davant d’un mirall augmentat digitalment vestint peces senzilles i barrets adornats amb marcadors de RA. En funció dels marcadors que portaven, diferents vestimentes apareixien al mirall, sobreposades a la pròpia roba dels nens. Quatre anys més tard, Hellicar & Lewis creen ‘Mirror, Mirror’ (2009). L’aplicació funciona sobre un monitor amb càmera web que s’activa via reconeixement facial. Una màscara composta per models barrocs de la col·lecció del museu es dibuixa sobre la cara de l’usuari (l’algorisme és generatiu i cada màscara és única).

Aquestes i altres aplicacions van aplanar el camí per al primer projecte del Museu Britànic, que va posar en marxa al novembre de 2011. ‘Passport to the Afterlife’ (Passaport a l’altra vida) és una excursió familiar on els nens utilitzen els telèfons mòbils prestats pel museu per buscar marcadors que mostren els models 3D d’objectes de l’antic Egipte. Una distinció important entre aquest estil d’aplicacions de RA i les basades en la localització és que el contingut virtual es mostra gràcies a marcadors enlloc d’usar la ubicació de l’usuari. La RA basada en marcadors és ideal per als museus i entorns similars on la ubicació de l’usuari no pot ser determinada per GPS, triangulació Wi-Fi o altres mitjans.

Marcadors de RA i codis QR

Els marcadors de RA no s’han de confondre amb els codis QR, els quals són escanejats per aplicacions de codis de barres i envien l’usuari a una pàgina web. Els marcadors de RA poden portar a un lloc web, però també són més poderosos. Poden ser utilitzats per activar o mostrar contingut multimèdia, com imatges, vídeos, objectes 3D o ambients i animacions. Això és molt més atractiu que el model de codi QR. Un altre punt clau és que els marcadors no han de ser una sèrie de quadradets blancs i negres, sinó que gairebé qualsevol imatge es pot utilitzar com a marcador. Això inclou imatges contextuals com ara mapes o fotografies que apareixen als panells informatius en els displays ja existents, els quals són menys intrusius i més estètics que els marcadors tradicionals.

Creadors i exposicions de guerrilla

La innovació (en la tercera i quarta categoria de la llista) ha vingut de la mà dels artistes, que continuen empenyent els límits d’AR amb intervencions ‘de guerrilla’ en galeries del museus. Els creadors van ser els primers a reconèixer el potencial de l a RA per desafiar l’hegemonia curatorial a les galeries. Mitjançant la instal·lació de les seves pròpies obres d’art virtual i dient al públic on trobar-les, artistes com Sander Veenhof del col·lectiu “Manifest AR”, van aconseguir exhibir el seu treball en alguns dels llocs més famosos del món sense una sola invitació. El 9 d’octubre de 2010, Veenhof i Mark Skwarek organitzar una “invasió” del MoMA de Nova York mitjançant la creació d’una aplicació de RA per mostrar obres d’art virtuals dins del museu. Veenhof i Skwarek van ensenyar als visitants com carregar l’aplicació per veure l’exposició en els seus dispositius mòbils. La següent gran intervenció de Veenhof i Skwarek, juntament amb Tamiko Thiel i altres artistes del “Manifest AR” fou a la Biennal de Venècia de 2011, on van col·locar les seves pròpies obres al costat de les seleccions oficials al “Giardini” de la Biennal.

Inspirat pel treball de “Manifest AR”, l’equip d’aprenentatge digital del Museu Britànic va decidir crear la seva pròpia exposició de ‘guerrilla’. En col·laboració amb l’autor de ciència ficció i dissenyador de jocs Adrian Hon, ens trobem amb un taller per als joves al voltant de la col·lecció de rellotges. Els participants recorren la galeria, identifiquen els seus rellotges preferits i després inventen el seu propi dispositiu de cronometratge futurista. Ells mateixos creen imatges de les seves invencions en Photoshop i, finalment, aquests rellotges són instal·lats a la galeria a través de la realitat augmentada. El resultat és l’equivalent a una exposició virtual que pot ser vista pel públic. Aquest exemple il·lustra un dels punts forts de la RA pels museus: la seva capacitat per proporcionar múltiples capes d’interpretació invisible a les galeries. La tecnologia ens permet crear qualsevol nombre de capes virtuals a la galeria, cadascuna mostrant un contingut diferent.

Imatges cortesia de British Museum / Museum of London.
Article original: http://www.museum-id.com/idea-detail.asp?id=336

Leave a Reply